Hem consolidat guanys perquè ens hem organitzat

Dimarts, 9 de juny, vam fer la darrera vaga del curs després de mesos de mobilització, assemblees, accions als centres i negociació. Tanquem aquest cicle amb guanys reals, fruit de la força col·lectiva, de la negociació i de la pressió sostinguda del moviment educatiu.

L’acord del 9 de març, signat pel Departament d’Educació i Formació Professional, CCOO i UGT, pretenia donar per tancat el conflicte. Les treballadores organitzades a USTEC·STEs (IAC) vam defensar que era un acord insuficient i que calia anar més enllà. La força del col·lectiu ha demostrat que era possible, malgrat el bloqueig per part del Govern i dels sindicats que volien tancar la carpeta.

Les vagues més potents que es recorden al sector educatiu a Catalunya des de l’any 1988 van forçar la reobertura de la negociació i l’assoliment d’un preacord el passat 29 de maig, si bé la plantilla ha manifestat clarament que aquest era insuficient. Amb tot, entre març i maig passem d’un augment salarial de 210 € mensuals a quatre anys a un de 390 €, recuperem el deute dels estadis i es crearan 6.413 noves dotacions estructurals per a l’educació inclusiva.

No són totes les millores que necessitem, però són guanys que no existien al març. S’han aconseguit perquè hi ha hagut vagues, assemblees, centres organitzats i milers de persones disposades a sostenir el conflicte.

Hem mostrat una nova manera de fer sindicalisme

Aquest procés representa també un canvi de model. En el marc de la campanya “Dignifiquem la professió” que USTEC·STEs (IAC) vam iniciar fa gairebé dos anys, hem debatut amb professionals de pràcticament tots els centres de Catalunya, hem identificat i prioritzat les reivindicacions de manera col·lectiva, hem impulsat enquestes, entrevistes, signatures, mocions als ajuntaments, assemblees de centre i de zona, i un ampli ventall d’accions de resistència. Hem portat aquesta força a la mesa sectorial, hem fet transparent la negociació a través del Fòrum “Dignifiquem la professió”, hem deixat clar que les decisions importants les ha de prendre el col·lectiu, i hem estat coherents amb el resultat. No ens hem cansat de dir a l’Administració que no havien de convèncer a USTEC·STEs (IAC), sinó al conjunt de treballadors i treballadores.

La democràcia sindical no pot ser un eslògan. Ha de ser pràctica real: informació, debat, participació i consulta. Aquest procés, malgrat les dificultats, ha obert un camí que ha vingut per quedar-se.

La força no ha estat només a la negociació. Ha estat a l’afiliació sindical mobilitzada, als claustres, a les assemblees, a les concentracions i a les vagues combatives, perquè emana de la capacitat de la gent d’organitzar-se. Aquesta és la principal victòria política del cicle que ara tanquem, no amb un punt final, sinó amb un “continuarà”.

En aquest marc, no perdem de vista que els sindicats són eines del col·lectiu i que la delegació es tria de forma democràtica. No podem caure en el populisme ni en la deslegitimació, perquè això ens fa febles. Cal cuidar i fomentar la representació democràtica i no alimentar discursos antisindicalistes. Si volem dignificar la professió i el sector educatiu, cal que més persones s’afiliïn i participin activament en el sindicat, per tal de definir conjuntament les prioritats i l’estratègia i així tenir més força col·lectiva.

S’obre una nova etapa: el malestar és de fons

Segurament, els més de 40 mil vots (65%) del NO a la consulta no es poden reduir estrictament a la valoració del preacord del 29 de maig. El que hi ha al darrere és una crisi de fons del sistema educatiu. L’actual cicle de lluita ha fet emergir amb força un malestar profund, present als centres, a les assemblees i als espais de debat col·lectiu. Han aflorat una pluralitat de mirades que cal escoltar amb respecte, rigor i responsabilitat.

Un cop publicat el resultat de la consulta, USTEC·STEs (IAC) hem fet una anàlisi profunda, sense defugir l’autocrítica. Aquest procés continuarà en assemblees d’afiliació, de centre, de zona i de coordinació. Com a sindicat majoritari i format per personal del sector som conscients del malestar col·lectiu, n’assumim el mandat i continuarem treballant per convertir-lo en organització i força sindical. Des d’avui, ens reorientem per obrir una nova etapa amb objectius més amplis i un pla de lluita sòlid per al curs 2026-2027. El personal educatiu ens ha dit que cal anar més enllà en la reducció de ràtios i l’augment de professionals per a l’escola inclusiva. Tampoc no n’hi ha prou amb la recuperació salarial; cal vincular l’evolució del sou amb l’IPC al conjunt de la funció pública per no tornar a perdre poder adquisitiu, i amb aquest horitzó crearem una plataforma unitària amb sanitat, bombers, Administració, etc. A més, cal incorporar qüestions que, tot i que feia temps que teníem identificades, fins ara no eren a la negociació: infraestructures educatives dignes, climatització de les aules, cap tancament de línies públiques, blindatge del català com a llengua vehicular i de cohesió social, democràcia als centres, protocols clars contra l’augment de tota mena d’agressions als centres…

D’altra banda, el 0-3, el PAE, el lleure educatiu i la resta de col·lectius que sostenen l’educació pública necessiten meses pròpies, calendari, propostes concretes i compromisos verificables. La seva situació no es pot resoldre en una negociació acotada a la mesa sectorial de docents, i per això exigim l’obertura d’espais propis per a la negociació.

Cal un veritable acord de país

El conflicte educatiu ja no pot quedar circumscrit al Departament. Cal una resposta de país. L’educació pública necessita un acord ampli, amb compromís pressupostari i mirada de futur, per actualitzar els serveis públics en una Catalunya de vuit milions de persones.

USTEC·STEs (IAC) no participarem en reunions buides que no aportin solucions tangibles i immediates al conflicte. No ens reunirem amb la consellera Niubó, si no és per reobrir una negociació real sobre millores de fons del sistema educatiu. Si no hi té la voluntat, exigim que el president de la Generalitat assumeixi directament la situació i es reuneixi urgentment amb la comunitat educativa i amb els seus representants. L’educació no pot continuar esperant. La manifestació del 14 de juny ha de ser un nou punt d’inflexió per situar l’emergència educativa i social al centre del país.

Dignitat educativa, força col·lectiva.
Per un veritable acord de país.