Contra la propaganda irresponsable del Departament d’Educació

No és el calendari ni la selecció de plantilles, és el col·lapse de l’educació pública.

Els darrers dies, el Departament d’Educació i Formació Professional ha tornat a recórrer a la suada estratègia de desviar el focus del conflicte real i situar el debat públic en un terreny que permet desacreditar el personal educatiu. Primer, un cop més, la polèmica sobre la data d’inici de curs, per confrontar les necessitats de preparació i coordinació dels professionals amb les necessitats de conciliació de les famílies. Després, una proposta d’ampliar la plantilla seleccionable mitjançant entrevistes de les direccions. Mesures que no resolen cap dels problemes estructurals dels centres i que, a més, permeten activar tots els clixés sobre les condicions laborals dels docents, generen divisió entre el personal educatiu i rebuig social cap a la professió. Res és casual.

Es tracta de maniobres comunicatives per esquivar el debat substantiu durant unes setmanes, però que enrareixen encara més la relació entre l’Administració i els seus treballadors i treballadores. Ja es van aplicar a l’etapa anterior i van acabar costant el cap del conseller Cambray.

Tot per no parlar del que incomoda a Via Augusta: la urgència d’arribar a un bon acord per a la millora de les condicions laborals del personal educatiu, expressada per prop de 30.000 persones que van omplir els carrers de Barcelona a la manifestació històrica del 15 de novembre. Cortines de fum davant la nova manifestació convocada el 24 de gener i la vaga prevista l’11 de febrer, que tot apunta que serà l’inici d’un cicle de vagues educatives si no hi ha un canvi de rumb real. Aquest nou cicle de lluita per l’educació pública, a més, s’ha construït amb un ampli procés de participació en el marc de la campanya “Dignifiquem la professió”, amb 11.500 enquestes i 6.000 entrevistes per identificar de manera clara les prioritats educatives, molt lluny de les receptes elaborades des dels despatxos. I 45.000 firmes de suport ja recollides al manifest que reclama recuperar el poder adquisitiu perdut, augmentar la inversió per reduir ràtios i dotar de recursos l’educació inclusiva, i eliminar dràsticament burocràcia.

La primera reivindicació del personal educatiu és clara: calen millors salaris. En els darrers quinze anys, docents i personal d’atenció educativa hem perdut entre un 20 i un 25% de poder adquisitiu. Després de la crisi del 2008, els treballadors públics vam assumir retallades que encara avui no s’han revertit. El resultat és que el professorat a Catalunya ens situem a la cua salarial de tot l’Estat espanyol i que als centres públics hi ha personal d’atenció educativa que freguem el salari mínim.

Però reduir el conflicte a una qüestió salarial seria molt reduccionista. El problema és estructural i té a veure amb un sistema que fa anys que funciona sota una tensió constant. Segons dades del mateix Departament, un 34% de l’alumnat presenta necessitats específiques de suport educatiu sense que s’hagin previst les mesures i suports per garantir una atenció de qualitat. Ens falten mans.

Les ràtios continuen sent excessives, des d’infantil fins a batxillerat, amb aules que arriben als 35 alumnes. Falta temps de coordinació amb dotació horària efectiva i un augment estructural de plantilles d’equips de suport especialitzat, tant psicosocials, com psicopedagògics i també sanitaris. Molts serveis, com el de les auxiliars d’educació especial (les conegudes com a vetlladores), estan externalitzats i precaritzats, i aquest mateix estiu s’han retallat programes i places essencials d’integradors i educadors socials. Parlar d’inclusió sense reduir ràtios ni reforçar equips és un exercici de cinisme institucional. Mentrestant, programes com l’AVIM tendeixen a posar el focus en el personal educatiu, amb una fiscalització burocràtica que desplaça la responsabilitat de l’Administració de les mancances materials.

A aquesta manca de recursos s’hi suma una sobrecàrrega laboral insostenible. El personal educatiu assumeix una acumulació constant de funcions que van molt més enllà de la docència: gestió administrativa, coordinacions digitals, aplicació de protocols infinits, elaboració d’informes, atenció emocional, mediació de conflictes greus, disponibilitat permanent fora de l’horari laboral i funcions pròpies de psicologia, treball social o infermeria escolar. No és casualitat que el Departament tingui cada cop més dificultats per cobrir substitucions, especialment en períodes clau del curs, deixant milers d’alumnes sense l’atenció necessària. Ni és casualitat que un 36% del professorat s’hagi plantejat en algun moment abandonar la professió, com mostren les dades de l’estudi que vam fer sobre el malestar docent.

Darrere de tot plegat hi ha una reiterada opció política: la manca d’inversió. Mentre la Llei d’Educació exigeix destinar un 6% del PIB a educació, amb prou feines arribem al 3% i farien falta prop de 10.000 milions d’euros extra per complir la norma catalana.

No podem acceptar titulars fàcils ni que el debat giri entorn del calendari o la selecció de plantilles, la qüestió és si volem una educació pública forta, capaç de vertebrar comunitats i garantir la cohesió social, o si acceptem la seva degradació progressiva en el marc de la desintegració social que suposen el gir reaccionari global i les seves polítiques. En aquest escenari, les mobilitzacions dels professionals de l’educació i el conjunt de la comunitat educativa esdevenen un imperatiu.

El 24 de gener a les 11:30 h no hi pot faltar ningú a Arc de Triomf i l’11 de febrer comencem un cicle de vagues per dignificar la professió!