Com ens afecta i necessitat d’un marc català de relacions laborals: més que mai cal mobilitzar-nos!

És necessari analitzar en profunditat l’impacte que tindrà sobre el sector educatiu a Catalunya el nou acord retributiu signat pel Govern de l’Estat amb UGT i CSIF, presentat públicament com una pujada salarial de l’11% entre 2025 i 2028.

L’anàlisi demostra que aquest acord no només és insuficient, sinó que consolida o fins i tot augmenta una pèrdua de poder adquisitiu que els treballadors i treballadores de l’educació arrosseguem des de fa més de quinze anys. Si tenim en compte un escenari més que probable d’una inflació anual del 3% entre 2025 i 2028, això implica un acumulat del 12,5%; en conseqüència, la pujada de l’11% implicaria pèrdua de poder adquisitiu. Per tant, en cap cas ens trobem davant d’una pujada de sou en termes reals.

Així mateix, es fa evident la necessitat urgent d’establir un marc català de relacions laborals que garanteixi una negociació justa adaptada al context econòmic, social i territorial de Catalunya.

Revisem algunes dades històriques, comparatives salarials, efectes acumulats, impacte sobre el cost de la vida i conseqüències estructurals per al sistema educatiu, amb l’objectiu de fonamentar un posicionament sindical sòlid i mobilitzador:

Context històric: quinze anys de pèrdua continuada

Des del 2009, els salaris del personal docent a Catalunya han patit una degradació constant que no ha sigut revertida en cap moment, malgrat els períodes de creixement econòmic i pressupostari.

Des del gener del 2009 fins al desembre del 2024:

• L’IPC acumulat a Catalunya ha crescut més d’un 30,4%.
• Els salaris del personal educatiu ho han fet aproximadament un 7%.
• La bretxa resultant arriba al 25% de poder adquisitiu perdut.

En el cas del personal d’atenció educativa i altres cossos mal remunerats, la pèrdua és encara més salvatge, situant-se molt a prop del salari mínim i generant situacions de pobresa laboral, contravenint el principi constitucional de suficiència econòmica (art. 35 CE) i les directrius europees sobre condicions dignes de treball.

Impacte en euros: pèrdues equivalents a anys de feina no remunerada

Segons les projeccions elaborades per USTEC·STEs (IAC), el conjunt del professorat ha deixat d’ingressar, entre el 2009 i el 2024:

• 66.000 € en el cos de mestres,
• 84.000 € en el cos de professors d’ensenyament secundari,
• uns 95.000 € en els casos afectats per la demora del primer estadi.

Aquestes xifres representen entre 18 i 24 mesos de treball no retribuït, fet que vulnera el principi de proporcionalitat retributiva i genera un greuge comparatiu amb altres sectors.

L’acord estatal 2025–2028: un fals relat d’augment

L’acord signat pel Govern espanyol i presentat mediàticament com un “augment de l’11%” és, en realitat, un mecanisme per consolidar la pèrdua acumulada i impedir qualsevol recuperació significativa fins al 2028. La descomposició de les xifres evidencia la incoherència del relat oficial.

Desglossament de les pujades pactades:

• 2025: 2,5%, 2026: 1,5%, 2027: 4,5%, 2028: 2%
• Total acumulat: 10,5% (amb un 0,5% addicional condicionat a indicadors econòmics).

Aquestes pujades, a més de ser lineals i desvinculades de l’evolució real dels preus, queden per sota de les previsions d’inflació a Catalunya per al mateix període, que se situen entre el 12% i el 16%, segons estimacions econòmiques recents de l’OCDE i del Banc d’Espanya.

Un precedent nefast: el pacte de 2022

L’any 2022, el Govern espanyol ja va signar un acord d’increment salarial del 9,26%, tot i que es preveia una inflació superior al 15%. El resultat va ser una pèrdua addicional del 5,4%, que se suma a la bretxa històrica acumulada.

Aquest nou acord reprodueix la mateixa lògica: ajustos salarials que poden acabar sent molt inferiors a l’increment real dels preus, amb un efecte d’empobriment progressiu i irreversible.

Conseqüències sobre el sector educatiu: un col·lectiu que ja treballem al límit

El professorat i personal laboral del Departament d’Educació afrontem un augment descontrolat de càrrega laboral: massificació d’aules, burocràcia sense fi, complexitat creixent, necessitats educatives diverses i manca de suport estructural. Aquesta realitat, combinada amb sous estancats, fa que molts ens veiem abocats a situacions de precarietat econòmica.

El cost de la vida a Catalunya —un dels més alts de l’Estat— amplifica aquesta vulnerabilitat. La despesa en habitatge, transport, energia i alimentació ha crescut entre un 30% i un 100% en sectors específics, sense que els salaris públics hagin experimentat increments equivalents.

Comparativa amb altres sectors: la desigualtat s’amplia

El tracte rebut pel sector públic, i especialment pel sector educatiu, contrasta amb el que ha passat en altres àmbits de l’economia:

• Increment salarial mitjà en el mercat laboral: +30,6%.
• Pujades en convenis col·lectius privats: +32,3%.
• Increment del salari mínim interprofessional: +86,9%.

Aquestes dades evidencien que el personal educatiu és un dels col·lectius més castigats des de la crisi del 2008.

Mandat del Parlament de Catalunya: un compromís incomplert

El 21 de gener de 2025, el Parlament va aprovar un mandat clar: recuperar el 25% de poder adquisitiu perdut per a docents i personal d’atenció educativa des del 2009. El Govern català, però, continua sense aplicar cap mesura encaminada a complir-lo, i es limita a acceptar la imposició de l’acord estatal, renunciant a defensar el personal del seu sistema educatiu.

Això demostra la necessitat urgent d’un marc català de relacions laborals, que permeti negociar salaris i condicions laborals des de la realitat catalana i no des de criteris uniformitzadors que penalitzen els territoris amb cost més alt de vida.

Alhora, deixa clar que cal pressionar més que mai la Conselleria d’Educació perquè assumeixi la seva responsabilitat sobre les condicions dels treballadors i treballadores que sostenen un servei públic essencial i pilar de l’estat del benestar com és l’educació pública.

Proposta sindical: cap a un sistema retributiu just i sostenible

USTEC·STEs (IAC) considerem imprescindible:

• Recuperar immediatament el 25% de poder adquisitiu perdut.
• Establir increments retributius vinculats automàticament a l’IPC català, i no estatal.
• Revertir els retards i discriminacions salarials històrics, com el reconeixement del deute dels estadis o els complements més baixos de l’Estat.
• Construir un model retributiu que garanteixi la dignitat professional, estable i adequat al cost de vida.
• Crear un marc català de negociació que posi fi a la dependència de Madrid, amb competències plenes en matèria retributiva.

Conclusions: un acord empobridor que exigeix resposta col·lectiva

L’acord estatal no és una solució, és una enganyifa. És una maniobra que amaga la consolidació de noves pèrdues salarials i que dificulta qualsevol recuperació real durant els pròxims quatre anys. La situació del professorat i del personal d’atenció educativa de Catalunya és d’emergència: pèrdues salarials històriques, sous que no s’ajusten al cost de la vida, incompliment dels mandats institucionals i absència de mesures eficaces.

Cal una mobilització àmplia i sostinguda per revertir aquesta situació, exigir el compliment del Parlament i obligar el Govern a assumir les seves responsabilitats. L’escola pública no es pot construir sobre professionals empobrits.

És hora de recuperar el que és nostre. És hora de mobilitzar-nos! És hora de construir i organitzar centre a centre una vaga massiva i sostinguda per assolir els objectius!