la universitat no és un organisme ideològic

La tradició racional

http://www.avui.cat/avui/diari/06/nov/18/286947.htm

He tingut, fa pocs dies, l'honor d'actuar com a padrí d'una promoció sencera de la Universitat Oberta de Catalunya, institució exemplar. Estrènyer més de 1.200 mans de graduats feliços és una experiència ben reconfortant. Abans, però, els vaig haver de fer un petit sermó, que començava recordant que aquesta institució que en diem universitat és una creació de la societat medieval europea, cristiana i urbana: no de la societat antiga grega ni romana, ni de la societat moderna nacional i burgesa, ni de les societats industrials més o menys democràtiques. Les ciutats de l'hel·lenisme tardà van produir a tot estirar centres del tipus museu o biblioteca, com el cas paradigmàtic i mal comprés d'Alexandria, o algunes escoles il·lustres de filosofia, de retòrica o de medicina. I, per estrany que puga semblar, una societat tan ben administrada com l'Imperi Romà no hauria entés el sentit d'expressions com Facultat de Dret o llicenciat en filosofia. Si aquestes expressions, i les que en deriven, no hagueren estat inventades durant els segles XII i XIII, no estic segur si haurien sorgit més endavant, amb el mateix sentit, als segles XIX o XX. Pensem que civilitzacions tan avançades com la islàmica o la xinesa tampoc no van produir res d'equivalent: van desenrotllar escoles de metges, de teòlegs o de funcionaris, però no universitats.

La universitat, però, no solament va nàixer per a concedir llicència per exercir una professió pública -de metge o de jurista-, sinó que està lligada des de l'origen a la transmissió de la doctrina, a la glossa de textos (la lliçó volia dir la lectura...) i a l'acumulació i difusió del coneixement. Però aquesta connexió amb l'Església i amb els textos és justament la part que la societat burgesa va eliminar a poc a poc, al llarg del segle XIX. Quedà, això sí, la idea d'autoritat acadèmica, ja no en el camp de la doctrina teològica sinó, sobretot, de la doctrina científica. En el pensament científic no hi ha dogmes de fe, però allò que més s'hi aproxima -una mica light, i absolutament laic- és el consens acadèmic com a criteri d'acceptació social i com a font o expressió d'autoritat. Mentre es manté el consens sobre un determinat punt de doctrina (mentre és acord general i pròpiament acadèmic), aquest punt no pot ser impugnat per cap poder polític, administratiu o judicial: cap govern, Parlament o tribunal no té autoritat per declarar que la terra és immòbil i plana, que l'aigua està composta per dues parts d'hidrogen i tres d'oxigen, o que a València ja es parlava valencià abans de Jaume I.

Si alguna tradició inalterada té la institució universitària, és el discurs racional sotmès a les regles de mètode (fins i tot en el discurs teològic original), i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. No és una tradició insubstancial, ara que l'irracionalisme es difon i s'escampa en la vida social, cultural i literària, i que en alguns llocs, com al Regne d'Espanya, fins i tot és suport ideològic de certs mitjans de comunicació i de certes forces polítiques, i arriba a condicionar l'acció de govern en algunes regions o territoris. I això passa, paradoxalment, al mateix temps que les aplicacions del pensament científic i tècnic arriben a tots els racons i dimensions de la vida.

Des-autoritzar, negar públicament tota pretensió d'autoritat a les interpretacions preracionals o paracientífiques de la realitat, és també, per tant, missió i funció de la universitat, o almenys a això ens obliga la tradició mateixa de la institució. La universitat, certament, no és un organisme ideològic que com a tal haja de prendre part en els debats generals de la societat, ni és un club d'opinió o d'opinions. Però hi ha algunes coses, com ara aquesta contínua subversió mediàtica (i de vegades fins i tot institucional i pública) de la primacia de la raó i del mètode com a camí al coneixement, que no ens poden deixar indiferents.

A les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, s'ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d'idees que continua sent irrenunciable, des del punt de vista intel·lectual i ètic, per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte, que és el contrari del dogma. El que em fa por és que siguen, o siguem, massa pocs els qui tenen encara una imatge de la universitat com a dipositària conscient d'aquests valors de llibertat i de raó, de ciència i de dubte crític, que haurien de ser la garantia última de la nostra manera d'entendre la vida en societat. Si aquests valors no han de tindre residència pròpia en una institució com la universitat, on la tindran? I des d'on s'escamparan per la societat, si no és des d'aquesta residència pròpia?

Joan F. Mira

Escriptor