Teranyina

http://epaper.lavanguardia.com/epaper/viewer.aspx

Sóc una persona que pensa que el llenguatge és sexista i una teranyina teixida al llarg de molts segles

Les dones, suposo que com qualsevol protagonista d’una revolució que es preï, també passem moments d’esglai. Amb aquesta nova condició de ciutadanes lliures, ens aventurem per terrenys que sovint es presenten relliscosos. Poden envair el nostre cap pensaments o entitats que resulten inexpressables. No hi ha paraules, en la història de les paraules, capaces d’anomenar aquest nou esborrany d’idea o cosa que bull en alguna part. Què estic pensant?, ens diem bocabadades, davant aquest grumoll excitant que de sobte travessa el nostre enteniment. Són nits en què et fiques al llit convençuda que el món és encara més estrany del normal i fins i tot les paraules de tota la vida se’t resisteixen.

Vagi per endavant que sóc una d’aquestes persones que pensen que el llenguatge és sexista. Una teranyina magnífica, teixida al llarg de molts segles, en la qual podem caure com mosques. No puc evitar corroborar, així que em descuido, que la nostra manera de parlar està condicionada pel poder masculí que ens ocupa des de la nit dels temps. La gramàtica no creix als arbres; és potser l’assumpte que més parla dels nostres moviments. Si a això hi sumem aquesta Reial Acadèmia de la Llengua que només admet la dona com a excepció o au exòtica –crec que ara n’hi ha gairebé tres–, mentre s’atorga la capacitat de discernir el que la parla natural del carrer reconeix i el que no, l’assumpte del llenguatge i les dones no deixa de ser un embolic. Tant que jo mateixa he estat capaç d’escriure un text que demostra exactament el contrari del que penso, sense adonar-me’n. M’ho va fer saber un amic que em va enviar un blog en el qual vaig poder llegir, força espantada, l’anàlisi detallada d’un article que vaig escriure aquí i que servia de prova incontestable sobre l’absència total de sexisme en el llenguatge, per un lingüista de la xarxa. Es tractava d’un imprudent relat meu que descrivia, en primera persona, la peripècia d’una dona en un aeroport, acompanyada d’un home. Una història en què jo mateixa, abandonada a les jerarquies de la nostra gramàtica, en tenir un protagonista de cada sexe, permetia que el gènere masculí de les paraules acolorís tot el quadre. Amb l’ús englobador del plural, el protagonista masculí, com si res, es menjava tot el pastís. “Al control d’equipatges ens van grapejar”, deia jo, per exemple, abandonant el meu gènere. “Ja va sent hora de treure’ns de sobre aquesta absurda obsessió pel sexisme del llenguatge”, deia el lingüista del blog, aplaudint la meva desimboltura en parlar en masculí sobre mi mateixa. “No és que l’articulista sigui una venuda al sexe masculí, és que senzillament escriu en castellà”, vaig llegir que rematava el tipus, cosa que em va deixar perplexa, atrapada en aquesta vella i bonica teranyina de la qual sembla tan difícil escapar-se.