La universitat s’ofega

http://epaper.lavanguardia.com/epaper/viewer.aspx

La universitat pública s’ofega. Gairebé ens dol començar així, però és el que hi ha. Els primers símptomes d’asfíxia els ha mostrat ja la Universitat Politècnica. El pla de viabilitat que ara planteja el rector, Antoni Giró, demostra que la cosa és greu i que el dèficit de 100 milions d’euros que arrossega aquesta institució és una llosa massa feixuga per assegurar el futur. Es pot suportar el dia a dia, i l’any vinent o el següent? Hi va haver altres èpoques amb deutes, cert, però no van ser una espasa de Dàmocles com passa ara, quan resulta gairebé heroic refinançar-les. El joc d’equilibris amb el pagament als proveïdors és el més habitual en un moment en què la subvenció pública minva i minva, i només arriba per pagar les nòmines i poca cosa més.

Gairebé podria dir-se que la UPC ha estat la primera en deixar que la seva crisi particular doni la cara, encara que només és qüestió de temps que comencin a emergir les d’altres universitats. No trigarem a veure com esclata el conflicte de la Universitat de Barcelona amb el Parc Científic, un espai amb uns actius molt valuosos i un passiu preocupant, que són els deutes amb les administracions públiques i entitats financeres. Tornar els 110 milions en crèdits (50 del Ministeri de Ciència i 60 del crèdit sindicat amb Catalunya Caixa, l’ICO i l’ICF) és inviable per a la UB només amb l’explotació del Parc. El rector, Dídac Ramírez, i les administracions no tenen altra opció que afrontar el problema. No es pot seguir creixent a base d’endeutament bancari.

L’espoleta d’aquesta situació són sens dubte unes retallades que en cap cas no haurien d’haver arribat al coneixement, a la investigació o a la ciència, encara que hi són i ningú no sembla disposat a fer marxa enrere, tot i que també s’hi ha arribat per incompetències individuals i col·lectives, certa incapacitat per corregir errors de rectors i administradors públics que ara s’esta pagant molt car. La gestió que es va fer en temps de bonança s’estavella contra el mur dels dèficits desbocats i de la crisi. Per acabar-ho d’adobar, el pla Bolonya ha revelat com n’és d’innecessària una oferta de títols amb duplicitats. Clamorós és el cas de Terrassa, amb dues escoles d’Industrials en un mateix carrer. Bolonya ha servit de poc, ni tan sols com a oportunitat per reordenar el mapa universitari i rebaixar la inflació de titulacions d’alguns campus.

El marge de finançament de la universitat a través de la subvenció pública s’estreny, i a més la Generalitat no pot apujar encara més les taxes que paguen els alumnes perquè ja estan a dalt de tot. El mecenatge és gairebé una utopia, fins i tot amb honroses excepcions com les fundacions Cellex o Esther Koplowitz. Cal buscar diners sota de les pedres i, per què no, pensar en el mercat. Giró ha fet un primer pas a l’UPC. Veurem què fa la resta.