 |
||
| |
Contrareforma educativa En qüestions d’ensenyament, el PP ha anat a rebuf de l’Església que va perseguir la llibertat escoIar La sorollosa llei d’educació que prepara el ministre José Ignacio Wert invoca dos motius per justificar-se: el fracàs escolar existent i la millora de la qualitat. Si el motiu prioritari fos el fracàs escolar, caldria preocupar-se sobretot dels que van malament; si la raó fos millorar la qualitat, l’accent caldria posar-lo en els que van bé, per fer-los més competitius. No són objectius fàcils de casar en temps d’escassetat, però tampoc importa perquè cada dia sembla més evident que la raó verdadera és doctrinària. NO SÓN els alumnes el que importa sinó principis ideològics conservadors resguardats darrere la consigna «llibertat d’ensenyament». Aquesta va ser la bandera que els propietaris dels col·legis privats, majoritàriament de l’Església catòlica, van enarborar durant el debat constitucional. L’article 27 recull aquest principi juntament amb un altre, d’orientació ideològica oposada, «el dret a l’educació», que planteja l’obligació de l’Estat de proporcionar un ensenyament general i gratuït. Encara que els dos principis no s’avenen gens, la Constitució ofereix un marc de convivència teòrica que no ha trobat cap fórmula de consens. En assumptes d’ensenyament, el Partit Popular ha anat a rebuf de l’Església catòlica. Ara bé, que l’Església catòlica desfili darrere la pancarta de «llibertat d’ensenyament» té la seva gràcia perquè la llibertat d’ensenyament va ser perseguida sense contemplacions per la mateixa església quan aquesta tenia el monopoli de l’educació. I una mica d’aquesta intransigència segueix vigent en la interpretació que fan els bisbes espanyols del susdit principi. El que s’amaga darrere seu és, en primer lloc, el dret a rebre ajuda pública, una cosa que han aconseguit i generosament gràcies a la figura del «centre concertat». Però no en tenen prou amb això. Volen que es respecti la seva forma d’educar: no que se’ls respecti a ells, una cosa que tenen assegurada per llei (la Lode), sinó que el sistema educatiu en el seu conjunt respecti els seus valors educatius. Aquest respecte exigit s’expressa en dos temes: la classe de religió i la formació en valors d’acord amb la visió catòlica del món. S’ha de dir que pel que fa a la classe de religió han tingut èxit: tots els centres l’han d’oferir; els bisbes imposen els llibres de textos, autèntics catecismes, i els professors són nomenats per l’Església, tot i que els paga l’Estat. Però la jerarquia catòlica no està contenta: vol que la religió tingui el rang de les matemàtiques i això que fins ara no ha pogut aconseguir, ni amb el Partit Popular, pot estar a punt de produir-se. Seria la gran novetat. De moment la religió no haurà de competir amb una alternativa llaminera per als nois, com és el «temps d’estudi» que aprofitaven a la biblioteca, sinó amb una matèria exigent com pot ser formació en valors, amb l’inconvenient que en un mateix centre i en classes contigües s’estiguin formant en valors oposats. Passaríem de «llibertat de càtedra» al «mandat de l’aula». L’altre tema al qual els defensors de la «llibertat d’ensenyament» no volen renunciar és al fet que tots els alumnes, i no només els seus, evitin els perills d’una formació laica. Com que els perills són plurals, també ho són les exigències catòliques. De moment, no penalitzar a l’hora de les subvencions els col·legis que discriminin per sexes, una cosa que ja és a l’agenda del ministre. La bèstia negra del Partit Popular i de l’Església és, no obstant, l’assignatura Educació per a la Ciutadania. Ja sabem que serà sacrificada i substituïda per una formació ciutadana que expliqui, per exemple, que l’homosexualitat és una malaltia o un vici. EVIDENTMENT aquesta llei no portarà cap mena de pau. Si el Partit Popular s’arrisca a tant és perquè pesa sobre seu la doctrina catòlica. S’ho haurien de pensar dues vegades perquè Rajoy i Rouco poden coincidir en la defensa de l’escola privada, en el foment de la classe de religió o en l’animadversió a la laïcitat. Però hi ha un punt en què el Partit Popular no hi pot coincidir sota pena de suïcidi: monsenyor Rouco no accepta la legitimitat de l’Estat en temes d’ensenyament. Ho té escrit i explicat amb un sil·logisme escolàstic. El prelat gallec diu: l’ensenyament és un dret natural que competeix a la família; ara bé, com que l’intèrpret del dret natural és l’església, és l’església la que s’ha de fer càrrec del dret a l’educació. Això ho va deixar escrit en tres folis, mentre era llavors un discret expert de la Conferència Episcopal, cap al 1984, quan el ministre Maravall negociava amb Elías Yanes, en aquella època president de la Comissió Episcopal d’Ensenyament. Després ha canviat el to, però no les conviccions. Rouco i Wert es necessiten, però el cardenal pot arruïnar el ministre. Filòsof i investigador del CSIC |
USTEC·STEs (1)