"Keep calm and speak catalan"

http://www.diaridevilanova.cat/index.php?menu=fitxa_opinio&opinio=451

M. Rosa Nogué i Almirall - 2012-12-13

"Keep calm and speak catalan"

M’agrada aquest lema, mantingues la calma i parla català; un lema que ja ha acumulat no sé quants seguidors al Twitter i que juga amb un altre lema, aquest de l’any 1939, destinat a la població britànica al començament de la Segona Guerra Mundial: Keep calm and carry on, mantingues la calma i tira endavant.

A Catalunya en sabem molt, potser fins i tot massa, de mantenir la calma davant d’amenaces i d’atacs. L’últim ens ha arribat revestit de futura llei d’educació: la insultant, ominosa i reaccionària llei Wert, aquest ministre que es veu a si mateix com un animal (no li portarem pas la contrària), i que sens dubte passarà a la història com l’artífex d’un dels intents més elaborats, formals i seriosos de fer recular 30 anys l’educació i la cultura del país que representa que s’estima tant, Espanya. Una llei que, si s’arriba a aplicar, enfonsarà la immersió lingüística, donarà a l’Estat espanyol el control absolut dels continguts, potenciarà la religió catòlica i assegurarà una regressió ideològica que ens durà a les famoses revàlides centralitzadores que ja havien patit els nostres pares. Només falta que s’instauri el crèdit obligatori de Fiesta Nacional, teoria i pràctica!

Centrem-nos, però, en l’atac contra la immersió lingüística, un sistema que assegura la cohesió social a Catalunya, i, sobretot, la pròpia supervivència del català. Perquè, al capdavall, això és el que molesta al ministre Wert, i a tots els qui pensen com ell, que són molts i per això tenen majoria absoluta a l’actual Parlament espanyol: que el català existeixi. Que, increïblement, hagi sobreviscut al pla elaborat i aplicat per Franco durant 40 anys de dictadura amb l’únic fi d’esborrar-lo del mapa, prohibint-ne l’ensenyament a les escoles, l’ús en qualsevol estament de l’administració pública i fins i tot l’ús particular, fent-lo blanc d’insults i d’amenaces al carrer, als comerços o en qualsevol instància de la vida social. L’únic lloc on no van poder entrar va ser a les cases, en la tossuda resistència de les famílies: allà va sobreviure el català.

Què devia passar? En què es van equivocar, Franco i companyia? Com és que el català escarnit, prohibit, malmès fins a l’extenuació, va aconseguir sobreviure i seguir fent la punyeta? Aquests interrogants deuen treure la son del ministre Wert i els seus sequaços, segur que sí, mentre cerquen la manera, l’esquerda, la fórmula màgica que els permeti espanyolitzar d’una vegada per totes aquests catalans empipadors. Però, no content amb la retòrica, vet aquí que l’anticatalanisme passa a la pràctica: au, ataquem-los per aquí, anem a afeblir el català a l’escola. No a fer-lo desaparèixer, noooo, tampoc cal tant, que sigui una quarta opció d’especialitat, o no sé què; una maria; una peculiaritat regional, un accent vilatà, miserable, ridícul, propi d’aquest lloc on aquest Wert ha dit que només hi ve de vacances, i d’incògnit. Deu posar-se barretina?

No se’n sortiran. Ens podran canviar la llei, però no podran fer desaparèixer l’obra de Pompeu Fabra, de Ramon Aramon, de Joan Corominas, de Joan Solà, de Martí de Riquer, d’Antoni Comas, de Jordi Rubió, de Joaquim Molas, de Mercè Rodoreda, d’en Tísner, de Pere Calders, d’Anna Murià, de Joan Sales, de Llorenç Villalonga, de Josep Pla, de Josep Carner, de Josep Mª de Sagarra, de Salvador Espriu, de Montserrat Roig, de Pere Quart, de Joan Fuster, de Maria Aurèlia Capmany, d’Oriol Pi de Cabanyes, de Teresa Costa-Gramunt, de Mercè Foradada i fins i tot d’una servidora...