 |
||
| |
Una llei contra la societat Els objectius de l’educació no haurien de ser polítics ni econòmics, sinó personals i socials. Personals en el sentit de desenvolupar les capacitats de cada individu, i socials en el sentit de dotar-nos d’aquells coneixements que ens permetin ser crítics amb la societat en què vivim i ser capaços d’intervenir-hi. No eduquem, com diu Francesco Tonucci, per ser competitius, sinó per aprendre a ser cooperatius. No eduquem per respondre a un mercat que només coneix aquesta regla, eduquem per formar persones que siguin felices. En nom d’un concepte absolutament equívoc com el fracàs escolar, es redacten lleis com la LOMCE, que lluny de pretendre aconseguir el que fictíciament ens vol fer creure, la millora de la qualitat, aposta per una visió retrògrada de l’educació que ens transporta a una època que crèiem feliçment superada. És una llei que té uns objectius clarament polítics i ideològics amb la finalitat clara de destruir un capital educatiu i social. Construir és qüestió d’anys, es triga força a superar prejudicis i a transmetre que l’aprenentatge de les llengües uneix i no separa. Val la pena de recordar que centenars de mestres vinguts de fora de Catalunya varen assumir formar-se en llengua catalana convençuts que la llengua seria el vehicle de cohesió a les escoles i que era un deure democràtic i de dignitat retornar a l’escola catalana el que se li havia sostret per la força. Igualment, la majoria de famílies d’orígens espanyols diversos i més tard vingudes de fora de l’Estat, han contribuït decididament a bastir l’escola que ens enorgulleix avui. S’han esmerçat més de 30 anys a fer de l’escola catalana un fet normal, segurament l’àmbit més normalitzat del nostre país. Això fa que ens sentim decebuts amb la permissitivat en què es contempla un neofranquisme cada cop més present en molts sectors i que abandera de manera desacomplexada i fatxenda el ministre espanyol d’Educació. Un ministre que considera que la llengua catalana ha anat massa enllà, que s’utilitza com a llengua de cultura de manera normal. Es preconitza que cal un model educatiu bilingüe, però ¿per què? ¡Si som els ciutadans catalans, bascos i gallecs els únics que som bilingües en diferents llengües de l’Estat! Però, el que és més greu no és el que diu i maquina el responsable d’aquesta cartera, sinó el silenci eloqüent d’aquella intel·lectualitat espanyola que s’oblida de les seves responsabilitats civils i democràtiques. És un silenci còmplice. Una llei orgànica com la LOMCE hauria necessàriament de ser fruit d’un amplíssim consens entre forces polítiques, socials i educatives. És absolutament inconcebible que s’utilitzi la força d’una majoria per imposar-la, encara que l’aritmètica parlamentària ho permeti. No es pot legislar contra la societat. Una societat, la catalana, que ha tingut la intel·ligència col·lectiva d’apostar, de manera persistent, per una escola oberta, participativa i democràtica, on l’objectiu primordial ha estat mantenir la cohesió social al voltant de la llengua catalana, avui, patrimoni de tothom. |
USTEC·STEs (1)