Disciplinar i adoctrinar

http://epaper.lavanguardia.com/epaper/viewer.aspx

El que més em va cridar l’atenció de la celebració del dia de la Constitució va ser la cara de felicitat del ministre Wert. A les imatges apareixia més que content, i no precisament per la Constitució, exultant –diria jo–, entre els membres del Govern i altres personalitats que van posar per a la foto de la celebració oficial.

Per fi és algú, per fi és important i per fi es creu algú, almenys això sembla que dóna a entendre la felicitat de la seva expressió. Perquè al cap i a la fi, i fins al moment, va tenir més glòria com a contertulià d’Intereconomía que no com a ministre; tot i que això no deixa de ser un ascens, encara que sigui al Ministeri d’Educació. La història és plena de personatges d’aquesta mena, dins i fora de la política. Joan Gaspart diu de Mourinho que “frueix sent qüestionat i fent que es parli d’ell”. El ministre també ho necessita. Però, a més de complir aquest somni, n’està fent realitat dos més; no sé si propis o induïts, no sé si volguts o només instrumentats per a la seva glòria personal: d’una banda carregar-se el model català d’educació i, amb ell, la llengua del país, i de l’altra, carregar-se, a tot el territori, el model democràtic d’educació construït després del franquisme. Una jugada mestra. Amb el primer aconsegueix que el segon ni es vegi ni sigui protestat, a causa de l’anticatalanisme creixent i atiat permanentment a l’Estat i per l’Estat espanyol.

Aquests dos negociats del ministre m’incumbeixen profundament, com a catalana, com a docent i com a sociòloga, i no sé per on començar davant la magnitud de la desraó de les seves propostes. Necessitaria més espai per enumerar les raons tècniques, organitzatives, pedagògiques i sociològiques que no només no avalen els seus judicis, les seves anàlisis i les seves propostes, sinó que directament les contradiuen. Per això m’he decidit a situar-ho al pla personal. Vaig estudiar en castellà perquè la dictadura no va deixar que ho fes en català, durant els anys de la meva educació obligatòria. No em van explicar res del territori en què visc, ni de la seva geografia, física ni de la seva geografia política ni de la seva història. Em van espanyolitzar amb tots els recursos possibles, inclosos els mitjans de comunicació; però res d’això no ha aconseguit entelar el meu judici, ni doblegar ni la meva llengua ni la meva voluntat de continuar sent catalana. El que sóc i el que continuaré sent; fins i tot, un cop morta.