El dia a dia ens porta a haver d’acceptar que tot i que hi ha lleis que reconeixen i atorguen la igualtat de drets entre homes i dones, la violència contra les dones, pel fet de ser dones, continua essent una xacra en totes les societats.
La violència contra les dones és la violació dels drets humans més estesa i més universal de totes les que es produeixen ara mateix. Les discriminacions a què se sotmet el 51% de la població mundial pel fet de ser dones, només ens aproxima a la magnitud de la injustícia.
Les relacions de poder, per sobre de les relacions d’igualtat entre les persones, es reprodueixen en totes les societats, tot sovint pretesament justificades sota conceptes com “el costum”, “la cultura”, “la religió”, que normalitzen el control i el poder sobre les dones.
Segons dades d’ Amnistia Internacional, es calcula que 1 de cada 3 dones en el món ha rebut cops, ha estat obligada a mantenir relacions sexuals o sotmesa a algun altre tipus d’abús al llarg de la seva vida. Pensar en la causa última d’aquesta violència fa emergir la discriminació, que nega la igualtat com a persones i la igualtat de drets i de llibertats amb els homes.
En l’àmbit privat, a hores d’ara encara hi ha homes que veuen la “dona” com una possessió que es pot utilitzar, sobre la qual es pot decidir què ha de fer, i si s’hi rebel·la pegar-la, maltractar-la, insultar-la o fins i tot matar.
Però les discriminacions tenen lloc en tots els àmbits, també en el laboral. Hi ha empreses que consideren que a igual treball, les dones només tenen dret a ser remunerades amb un 70% de sou respecte al que cobraria si fossin homes. La discriminació salarial, evident i quantificable, és permesa per tots els poders i, per tant, no és ni perseguida ni sancionada. I no és l’única en aquest camp, ja que hauríem de denunciar també les que fan referència al tipus de contracte, a temps parcial o en precari particularment, que amb una incidència molt alta entre les dones, sense oblidar l’altíssima probabilitat de no obtenir una feina per la possibilitat de ser mares, entre d’altres.
I no ens podem oblidar tampoc de l’àmbit legislatiu. La nostra societat, integrada a Europa i considerada en el grup del primer món, continua sense reconèixer un dret fonamental com el de decidir sobre el propi cos, evidentment només en el cas de les dones; i no deixa pas de legislar com se les ha de sancionar si lliurement decideixen actuar davant d’un embaràs.
Cap més violència. Cap més violència contra les dones pel fet de ser dones.
Cap més discriminació.
Cap més actuació punitiva des del poder.
Un món que respecti els drets humans de totes les persones és possible! Des de la IAC continuarem lluitant contra la injustícia, denunciant les discriminacions i construint ponts de diàleg perquè un altre món sigui possible.
Secretaria de les Dones de la IAC